Archive for the ‘Pensaments miserables’ Category

La Pelitrúmpeli en “El País”!

16/11/2012

Hui, en el Quadern del diari El País, podeu gaudir d’un excel·lent (i minuciós!) article sobre la nostra revista, La Pelitrúmpeli, titulat “Xiquets volant cap a territoris pròxims” (quina meravella de títol!) obra de la ploma del periodista Juan Manuel Játiva il·lustrat (entre d’altres) amb una vinyeta de Llàtzer i els Lemurians!  Moltes gràcies, amics, pel vostre suport!

   

I, de postre, les portades dels quatre últims números de la revista (obra d’Aitana Bernabé, Víctor Santos, Aitana Carrasco i Cristina de Cos-Estrada, respectivament).

Els arbres no poden córrer…

08/10/2012

L’Últim número de la revista La Pelitrúmpeli és un especial sobre els incendis forestals. Prevenir i educar als xiquets, però també als adults és l’única forma d’evitar els incendis (un tema especialment sagnant al nostre país). La Pelitrúmpeli, com sempre, educa amb grans dosis d’humor i diversió. I com, a més a més, em deixen total llibertat a hora de dibuixar, esta és la il·lustració que, en este número, acompanya a la secció de subscripcions. Els arbres no poden córrer. No, no poden. Per això és el nostre deure protegir-los, perquè son patrimoni de tots i cadascun de nosaltres. Els arbres, les muntanyes, els rius, els nostres paisatges, ens pertanyen a tots… com a mínim fins que els privatitzen…

No m’agraden les verdures…

22/09/2012

Una mica d’història familiar…

10/08/2012

Poca gent sap que la meua família es dedica, des de fa ja moltes generacions, a la criança d’entrepans de mortadel·la. A la granja familiar, homes de faccions dures, fumadors impenitents amb barrets de cowboy, llacen i domen els més purs exemplars d’entrepà d’embotit. Un treball que ja ve de segles.

En els últims dos-cents anys, dos dels meus avantpassats moriren, orgullosament, en el camp de batalla, gallardament muntats en els seus entrepans de mortadel·la. I un altre dels meus rebesavis (el capità Fortunat Huguet)va passar a millor vida mentre carregava contra la seua pròpia rereguarda (havia passat mala nit) a lloms del seu famós entrepà “Belzebú” (un sàndwich de mortadel·la picant siciliana que, segons diuen, podia arrancar-li el cap a un home d’una sola puntada).

Però la nostra història familiar no sols està plena de moments brillants i heroics. També hem patit els mals temps. Com, per exemple, quan en els anys setanta, una plaga de senyors italians quasi va portar a l’extinció tots els nostres ramats de entrepans de mortadel·la de Bolònia, situació que va estar a punt d’acabar amb la hisenda familiar i que només es va poder solucionar quan, després de molts esforços, aconseguirem fer-los fugir mostrant-los una foto de Raffaella Carrà mentre els colpejàvem repetidament amb una branca, tot cridant Romani domus Ite.

Hui en dia, afortunadament, els temps han canviat. Als primers intents de reintroducció en el seu hàbitat natural de l’entrepà de mortadel·la, en els anys vuitanta (qui no recorda a “Pedrito III”, aquell primer sàndiwch de mortadel·la amb olives nascut en llibertat?), ha seguit una quasi completa recolonització de tots aquells territoris perduts en els llargs segles de la seua criança exclusivament en captivitat. Sí, amics, els entrepans corren lliures i salvatges pels nostres boscos.

Ara, si sóu afortunats, i no feu massa soroll, podeu gaudir de l’espectacle de dos baguetes de mortadel·la amb pimentons ballant, lleugeres com a plomes, les seues danses d’aparellament, mentre bramulen el seus característics crits, extraordinàriament similars a aquelles paraules pronunciades pel filòsof rus Dimitri Serguéievich Merezhkovski el dia que es va trencar el colze: “Aiiiiicony!”.

Què bonic és el nostre món.

Jordi, Darwin i el mecenatge.

13/07/2012

Amics i amigues, lectores i lectors d’aquest blog, en dies tan foscos com aquestos, és important que recolzem projectes com el de Jordi:

 

“Benvolguts amics i amigues:

Fa alguns anys, amb motiu del 200 aniversari del naixement de Charles Darwin, publicarem un còmic per a xiquets de primària titulat Darwin, l’evolució de la teoria, una breu biografia d’aquest naturalista britànic. Més tard, i arran d’aquesta publicació, prepararem tot un projecte de sèrie de còmics biogràfics sobre científics dirigits a xavals. El CSIC es va interessar per ell, i ràpidament ho va incloure en un dels seus programes per desenvolupar projectes de divulgació.

Però, amb l’arribada de la crisi i les retallades, el nostre projecte va quedar cancel·lat i va caure en l’oblit. Ara, ens proposem portar-lo avant, utilitzant, de nou, el còmic de Darwin com a primera entrega i bandera de la sèrie. En la nostra petita editorial creiem que el còmic és un excel·lent mitjà perquè els nens s’acostumen a llegir i també perquè aprenguen i assimilen de forma amena i entretinguda conceptes històrics i científics bàsics. Els còmics seran d’un format 24×17, amb entre 36 i 48 pàgines interiors a tot color i enquadernació en cartoné.

Els còmics seran realitzats en col·laboració per Jordi Bayarri (autor i editor de còmics, guanyador del premi a millor guionista nacional en EXPOCÓMIC, Saló Internacional del Còmic de Madrid, l’any 2004 i de l’I Premi de Novel·la Gràfica “Dibuixant entre cultures” de la Fundació Tres Cultures, en 2009) i Tayra Lanuza  (doctora en història de la ciència i investigadora postdoctoral del CSIC).

Actualment ens trobem buscant finançament, i per això ens hem decidit pel crowdfunding. Esperem trobar així a gent interessada en que projectes com el nostre tiren endavant. Podeu recolzar el projecte en:

http://www.lanzanos.com/proyectos/darwin-la-evolucion-de-la-teoria/

Per favor, dóna la major difusió possible a aquesta notícia

Jordi Bayarri

www.anillodesirio.com

Presentació del còmic El Misteri d’Elx… on? A Elx.

11/05/2012
El proper dia 14 de maig es presentarà, al Gran teatre d’elx (c/ Kursaal, 2), el còmic sobre el Misteri d’Elx que vaig guionitzar i dibuixar l’any passat.
A les 11:30h, trobada amb els mitjans de comunicació per a la presentació del Còmic. En la roda de premsa, estaran presents:
Alcaldessa d’Elx, Mercedes Alonso
President de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Ramón Ferrer
President executiu del Patronat del Misteri d’Elx, Fernando García
Regidor de Cultura, Pablo Ruz
Regidor d’Educació, Daniel Mc Evoy
President de la comissió de Publicacions del Misteri, Antonio Ródenas

I, a les 12:00h: Presentació del còmic als alumnes i professors dels col·legis il·licitans.
L’acte consistirà en:
1.- projecció un vídeo documental del Misteri com a introducció al còmic.
2.- presentació de la publicació als estudiants.
3.- conferència sobre la Festa, a càrrec del regidor de Cultura, Pablo Ruz.
En finalitzar l’acte, els alumnes seran obsequiats amb un exemplar del còmic.

El Món Perdut (II)

17/04/2012

Com alguns recordareu, a principis de l’any passat es va inaugurar la exposició Aventura de Paper, de la Associació d’Il·lustradors Professionals de València (APIV). Per a aquella exposició, vaig dibuixar un passatge de la novel·la El Món Perdut, de Sir Arthur Conan Doyle. Una vegada clausurada l’exposició, APIV va obrir un catàleg virtual, amb entrevistes a tots els participants i, dins de poc, apareixerà la que m’han fet a mi. És (si vos abelleix) un bon moment per a comprovar com funciona el cervell d’un il·lustrador, i quines consideracions tenim en compte abans de començar un treball. Ací teniu l’enllaç al bloc: http://aventuradepapel.wordpress.com/ i, més avall, el llapis de la il·lustració, el dibuix acabat i la entrevista completa.

Nombre o pseudónimo: Jesús Huguet Enguita

Título y autor del libro: El Mundo Perdido, de Sir Arthur Conan Doyle

Fragmento que has ilustrado (o portada): “Nos han sucedido las cosas más portentosas y, todavía, siguen sucediéndonos. Todo el papel del que dispongo consiste en cinco cuadernos de notas y cierta cantidad de fragmentos, y únicamente tengo un lápiz estilográfico pero, mientras esté en condición de mover mi mano, continuaré asentando nuestras experiencias y impresiones. Ya que somos los únicos hombres de toda la raza humana en presencias estas cosas, tiene una enorme importancia que las pueda registrar mientras aún siguen frescas en mi memoria y antes de que el destino, que parece amenazarnos constantemente, logre alcanzarnos.”

¿Por qué escogiste ese libro para tu ilustración y ese pasaje en particular? Casualmente, cuando se planteó el tema de la exposición, acababa de leer este libro (que tenía pendiente desde hacía mucho) y me pareció una feliz coincidencia. En cuanto al fragmento, lo escogí por dos razones. La primera de ellas es que nos remite, inmediatamente, a ese recurso tan utilizado en las novelas de aventuras (desde Poe a Lovecraft) del “mensaje en la botella”. La segunda razón incorpora aspectos técnicos: es un fragmento que, si bien plantea una situación de peligro y aventura, no la describe en absoluto. Así, sabiendo que el texto iría acompañado de la ilustración, utilicé esta para describir visualmente todo aquello que en el texto no se dice, con la intención de dar una imagen general de la novela (más que un fragmento concreto).

¿Cuándo leíste el libro? ¿Qué sensación guardas de esa primera lectura? Como ya he dicho, acababa de leer el libro cuando se planteó la exposición “Aventura de papel”. El libro me sorprendió gratamente por varias razones; en primer lugar, tras este libro hay una historia de derrota y fracaso de las que tanto me gustan: Conan Doyle pensaba que, con este libro, sería reconocido y alabado como el “nuevo Verne”… pero el libro fue recibido sin pena ni gloria por crítica y público. Pero, en cualquier caso, este es el libro en que Conan Doyle se “reconocía” (y no Sherlock Holmes, que es el que, después, ha perdurado). En segundo lugar, el libro está repleto de un humor desternillante en su representación del mundo científico inglés (impagable ese profesor Challenger) y que nos muestra un mundo muy diferente del nuestro: un mundo donde los poetas y los científicos despiertan las mismas pasiones que el fútbol y los “realitys” en nuestro tiempo: reuniones científicas que acaban a porrazos, ilustres profesores más parecidos a “hooligans” que a tranquilos investigadores, etc. Por último, el libro tiene ese tono tan “políticamente incorrecto” de las novelas de aventuras de principios de siglo: hombres blancos anglosajones solucionándolo todo a tiros, razas de “proto-hombres”, dinosaurios… elementos muy “desvergonzados” y faltos de prejuicios que dan a la novela un sabor especial.

¿Tuviste clara la imagen desde un principio o fue un proceso de definición, de concreción, de la imagen final? Lo cierto es que, en este caso concreto, tenía bastante clara la imagen final… cosa que no me sucede a menudo. Habitualmente trabajo a partir de dos (o más) opciones diametralmente opuestas pero, una vez he escogido una de las dos, los cambios que suelo introducir son menores.

¿De qué elementos esenciales partiste, qué es lo que tenías claro que debía aparecer; cuál es el centro de la ilustración, en definitiva? Tenía muy claro que el elemento principal de la ilustración debían ser los protagonistas del libro, enfrentados a ese mundo hostil que les rodea en el altiplano… ¡y tenía que aparecer un dinosaurio, evidentemente!

Cuéntanos cómo has ido elaborando la ilustración. ¿Has hecho uno o varios bocetos? En este caso, como he mencionado antes, tenía la idea muy clara antes de empezar a dibujar. Esto se debe, en parte, a que el formato apaisado que se había escogido para la expo me planteaba ciertos problemas. Así que hice mucho “trabajo mental” previo (por ejemplo, tenía muy clara la composición en diagonal de la ilustración).

¿Has añadido o eliminando elementos a medida que ibas definiendo la composición? ¿Crees que ha sido un acierto? ¿Por qué? Como podréis ver en los lápices de la ilustración, hay un sombrero que ha desaparecido y, originalmente, las rocas eran un bosque. Creo que las rocas funcionan mucho mejor porque dan una sensación de paisaje extraño o antinatural que le va muy bien al tema.

¿Has llegado en algún momento a cambiar radicalmente el planteamiento, has llegado incluso a desechar todo lo hecho y partir de cero con otro dibujo? ¿Por qué? Por suerte, en este caso, no. Afortunadamente eso ya no me suele ocurrir después de la fase de bocetos… toco madera.

¿Cómo definirías tu dibujo en relación al relato que has ilustrado? Tal vez se pueda considerar esto como una falta de modestia pero (además de estar muy satisfecho con el resultado final (cosa que rara vez me sucede)) tengo la sensación de que he logrado dar un lavado de cara a una novela que algunos podrían considerar anticuada. Creo que he conseguido “leer” desde nuestra perspectiva actual (con buenas dosis de humor) el texto.

¿Qué técnica has utilizado? ¿Es la que usas habitualmente? ¿Utilizas otras? La técnica utilizada en este trabajo es muy sencilla: sobre un dibujo a lápiz, escaneado, vuelvo a trazar todos los elementos con un programa de vectorización (¡nodo a nodo, amiguitos!). Una vez trazadas todas las formas, aplico el color, las texturas y los efectos con Photoshop. Utilizo esta técnica habitualmente en mis trabajos de ilustración porque me permite obtener un acabado muy distinto al que tengo “naturalmente”. Soy dibujante cómics, así que mis acabados suelen ser de línea negra con pincel. Tiendo, además a trabajar con muy pocas manchas, dejando una línea muy clara. Así que, en cierto momento, me planteé la necesidad de encontrar un acabado distinto para mis trabajos, que poder utilizar en encargos donde se necesitase una imagen más de “ilustración”. Reflexionando sobre ello, decidí que, ya que me basaba mucho en la línea, debía prescindir de ella. De ahí esta técnica de “masas de color”… en la que, sin embargo, nunca dibujo directamente con el ordenador, sino que siempre parto de un dibujo acabado a lápiz (que le da su personalidad) y en la que cuido, especialmente, la paleta de colores.

¿Por qué has utilizado precisamente esos materiales y esa técnica para ilustrar ese relato? Esta técnica me permite crear personajes falsamente simples y muy llamativos y imágenes que, con un buen trabajo de color, pueden ser visualmente interesantes. El dibujo es, además, un tanto caricaturesco y venía perfecto a la novela (que posee, ya de por sí, unas importantes dosis de humor).

La edición original del relato que has escogido, ¿tiene ilustraciones? (láminas, grabados, etc.). ¿Te has inspirado en ellos? Efectivamente, la edición original tiene ilustraciones (los típicos grabados a la “Doré”). No me he inspirado en ellos para mi trabajo. Aunque he mantenido, por ejemplo, la concepción científica (incorrecta) que se tenía de los dinosaurios en las representaciones de principios de siglo (es decir, el dinosaurio que he dibujado no se inspira en las reconstrucciones modernas, sino en la idea que en la época de la novela se tenía de ellos).

En cualquier caso, ¿crees que el lector vería el relato de otra forma con tus ilustraciones? ¿En qué sentido? Un lector (y más un lector adulto) del siglo XXI no puede leer esta novela del mismo modo en que se hubiese leído en su época. Quizás, de haber ilustrado toda la novela, mis dibujos pudiesen dar una imagen un tanto irónica de lo que el lector está leyendo (y, francamente, espero que a Conan Doyle no le pareciese mal).

¿Hay algo que quieras añadir? Sí. Quisera decir unas palabras: Perro, piano, propeler. A primera vista no tienen relación alguna, pero, alucinad, todas empiezan con P. El universo está lleno de misterios, amiguitos.

Fantasmes divertits, melons gegants i altres digressions…

28/03/2012

Una de les seccions (de les que m’encarregue habitualment) i que més em diverteix fer en la revista La Pelitrúmpeli és la de Subscripcions. En esta secció sempre s’inclou una xicoteta il·lustració, de cap tema en concret, que jo aprofite per donar ales a la meua imaginació… i, de pas, ser un poc políticament incorrecte (especialment si pensem que es tracta d’una revista infantil) . Tot i que en este bloc ja he penjat algunes (recordeu les balenes de terra? i els robots?), ací vos deixe tres més, titulades “La revenja del llangardaix”, “Els melons arriben en primavera” i “Com ens divertirem quan estarem morts”. Gràcies a estes coses m’estalvie moltes hores de psicòleg.

Coses que passaren en 2006 i… ah, sí, un treball per a Carena!

12/03/2012

El senyor Xampinyó, Cactus, Clavell Viatger… estos eren els protagonistes del llibre Xulipaxuli!, de Juan Ramón Barat, que vaig il·lustrar per a Carena Editors en una època molt llunyana… era 2006, ho recordeu? S’estrenava High School Musical, la ministra d’afers exteriors sueca Laila Freivalds dimitia després d’un any de fortes crítiques a la seua gestió, Plutó deixà de ser un planeta i, potser el més important de tot, Xina declarà oficialment extingit el baiji (Lipotes vexillifer). Un any després, un pescador albirà un exemplar i el gravà. Les imatges van ser revisades per l’Institut de Hidrobiologia de la Acadèmia de Ciències xinesa i es va demostrar la seua autenticitat. Així, que, encara que lo de Plutó va ser una pena, en conjunt no va ser un mal any.

Ah, i no hi havien iPads, ni Twitter, ni Smartphones…

El senyor xampinyó i el seu col·lega, el senyor cactus, volen construir un pàrquing on es troba el parc més bonic de la ciutat… podrà el nostre heroi detindre’ls?

   

Nova pàgina: Contacte!

12/01/2012

Un bon amic em va fer notar que, al bloc, no hi havia cap correu ni forma de contactar amb mi (sempre podeu posar un comentari…). Reconec el meu error, i he inclòs una nova pàgina: Contacte, on trobareu un correu electrònic i una adreça postal per a contactar amb aquest humil dibuixant. Espere tenir noticies vostres en breu!