el octavo mono

Poca gent sap que la meua família es dedica, des de fa ja moltes generacions, a la criança d’entrepans de mortadel·la. A la granja familiar, homes de faccions dures, fumadors impenitents amb barrets de cowboy, llacen i domen els més purs exemplars d’entrepà d’embotit. Un treball que ja ve de segles.

En els últims dos-cents anys, dos dels meus avantpassats moriren, orgullosament, en el camp de batalla, gallardament muntats en els seus entrepans de mortadel·la. I un altre dels meus rebesavis (el capità Fortunat Huguet)va passar a millor vida mentre carregava contra la seua pròpia rereguarda (havia passat mala nit) a lloms del seu famós entrepà “Belzebú” (un sàndwich de mortadel·la picant siciliana que, segons diuen, podia arrancar-li el cap a un home d’una sola puntada).

Però la nostra història familiar no sols està plena de moments brillants i heroics. També hem patit els mals temps. Com, per exemple, quan en els anys setanta, una plaga de senyors italians quasi va portar a l’extinció tots els nostres ramats de entrepans de mortadel·la de Bolònia, situació que va estar a punt d’acabar amb la hisenda familiar i que només es va poder solucionar quan, després de molts esforços, aconseguirem fer-los fugir mostrant-los una foto de Raffaella Carrà mentre els colpejàvem repetidament amb una branca, tot cridant Romani domus Ite.

Hui en dia, afortunadament, els temps han canviat. Als primers intents de reintroducció en el seu hàbitat natural de l’entrepà de mortadel·la, en els anys vuitanta (qui no recorda a “Pedrito III”, aquell primer sàndiwch de mortadel·la amb olives nascut en llibertat?), ha seguit una quasi completa recolonització de tots aquells territoris perduts en els llargs segles de la seua criança exclusivament en captivitat. Sí, amics, els entrepans corren lliures i salvatges pels nostres boscos.

Ara, si sóu afortunats, i no feu massa soroll, podeu gaudir de l’espectacle de dos baguetes de mortadel·la amb pimentons ballant, lleugeres com a plomes, les seues danses d’aparellament, mentre bramulen el seus característics crits, extraordinàriament similars a aquelles paraules pronunciades pel filòsof rus Dimitri Serguéievich Merezhkovski el dia que es va trencar el colze: “Aiiiiicony!”.

Què bonic és el nostre món.

Etiquetes: entrepà, història familiar, mortadel·la

This entry was posted on 10/08/2012 at 10:07 am and is filed under Pensaments miserables. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.